JUNY, JULIOL I AGOST
He comprat el bitllet, l'aeroport està buit , no m'espera ningú.
L'equipatge perdut per carrers amagats de ciutats sense llum.
Altaveus anunciant un avió que ja surt però avui l'he perdut,
i amb el pas cansat he creuat un mirall i no m'hi he vist reflexat.
I en un dia genial compraré molts bitllets
per viatjar tot el món i trobar-te en la nit
asseguda prenent un te en un bar de París,
i en un dia genial compraré molts bitllets
en aeroports i estacions per trobar-te en el fred,
cantant cançons d'amor a l'òpera de Berlín.
I amb la por com un nen, tocant els teus curts cabells,
farem un ball i somriurem.
He comprat el bitllet i he vist la teva mà a la finestra del tren.
M'he sentit estrany però feliç de trobar-te en un món de veritat.
I em sento petit en un món de gegants;
em sento tranquil en un món tant real.
I en un dia genial...
La Marta ha deixat de plorar i és que avui el món torna a girar.
El cor li batega molt fort i les fades canten al bosc.
Els colors li semblen més vius i els seus ulls ho dibuixen tot tant bonic.
La Marta ha deixat de plorar i és que avui l'Arnau per fi li ha fet cas.
Ja surt de casa i es posa vestits i es pentina com si fos l'última nit.
Sols passegen pel parc i acaronen la nit i els seus cossos tremolen;
sols s'asseuen a un banc i tanquen els ulls i somien històries;
sols passegen pel parc i cremen la nit amb cada paraula;
sols s'asseuen a un banc i parlen dels anys que la vida els regala.
La Marta ha deixat de plorar i és que avui el món torna a girar.
Als carrers la música sona i és que avui les ànimes corren.
Al poble estant tots contents i a la plaça, com sempre, hi juguen els nens.
La Marta ha deixat de plorar i és que avui li sembla que ja s'ha fet gran.
Ja surt de casa i es posa vestits i es pentina com si fos l'última nit.
Sols passegen pel parc...
Però un dia de febrer el sol s'amaga i fa fred.
I el poble avui calla i els carrers estant deserts;
i al parc la neu cau com si fos l'última nit.
La Marta torna a plorar i és que avui l'Arnau l'ha deixat.
Sola passeja pel parc i acarona la neu i tremola de fred;
sola s'asseu a aquell banc i tanca els ulls i juga amb el vent;
sola passeja pel parc i crema la nit sense paraules;
sola s'asseu a aquell banc i pensa en els anys que la vida ens regala.
Molt lluny de la ciutat, molt a prop del mar
la Carla seu en un pedrís tacat de sal.
Juga a no pensar, juga a oblidar;
tanca els ulls i vola per damunt del far.
Prop del seu carrer, davant la taverna,
el seu pare crida: porta unes copes de més.
I la mare a casa ja sap què li espera
i un nadó que plora prop de la finestra.
Sota el cel, a l'aigua, vaixells molt cansats que busquen la llum del vell far.
Sota el cel, a l'aigua, vaixells de paper que busquen la llum del far vell,
que com la Carla estant cansats i sense rumb,
però amb la lluna a l'horitzó, sempre al mateix punt.
Una barca arriba a port: vénen de pescar.
La sorra humida i petjades de sal.
Porten peixos de colors, somnis i tresors.
La Carla seu a prop del mar, gairebé és fosc.
La barca que l'espera per robar-ho tot
i endur-se mar enllà els somnis i tresors,
però la mare a casa que ja sap què li espera
i un nadó que plora prop de la finestra
Sota el cel, a l’aigua...
La Carla seu a prop del mar, en un pedrís tacat de sal.
Sempre hi haurà un racó per tu; records d'infant, instants perduts.
Un vell carrer tacat de sal que un dia et va estimar.
Un vell carrer tacat de sal que mai oblidaràs.
Les cases del carrer avui em semblen tristes;
els balcons s'amaguen entre els arbres.
Milers de perfums es barregen al carrer;
veus que tenen por, veus que ho amaguen tot.
I tu no hi ets, jo no et sento parlar;
i tu no em sents quan jo et vull parlar.
Tot el meu món perdut entre les teves mans.
I tu no hi ets, jo no et sento parlar.
Les cases del carrer avui em semblen vives;
els balcons ens miren de reüll.
Milers de persones que juguen a l'atzar;
veus que tenen sort, veus que ho obliden tot.
I tu no hi ets...
Sento el batec d'aquestes cases,
la seva olor i el seu color.
Tots els balcons i les rialles
i tots els plors de la mainada.
I tu no hi ets...
Avui t'he vist creuar el carrer amb la mirada perduda i el pas poc ferm.
Has caminat carrer avall amb l'estómac buit i el cap ple de pardals.
Et deixes portar per la immensa ciutat: carrers, asfalt i edificis gegants.
La nit s'ha fet llarga abraçada els llençols i l'armari buit ple de pols.
Busques respostes i el temps no et respon
i somies en tardes plenes de sol.
Vols tornar a casa i que tot sigui nou
però avui oblidaré que m'has trucat.
Anna, oblidaré que m'has trucat.
Avui t'he vist creuar el carrer amb ulls de mentida i amb cara de fred.
La casa està buida, el silenci et confon i demanes a crits el meu perdó.
Però l'ombra és molt llarga en les nits de gener i intento oblidar-te i de tu no en vull res.
La nit s'ha fet llarga estirada al sofà, i el cafè que ni l'has tastat.
Busques respostes...
Però l'ombra és molt llarga en les nits de gener,
intento oblidar-te i de tu no en vull res.
Juny, juliol i agost, un estiu ple de llargs petons,
de grans victòries, platges i de molts acords.
Juny, juliol i agost, un estiu com n'hi va haver pocs,
de grans paisatges, contes i de breus amors.
En les grans platges del nord
hi ha qui seu vora del mar
en un petit racó de món.
Amb la calor d'aquell agost
jo ni tan sols sabia el teu nom
però si la teva olor.
Les nits molt llargues
però l'estiu es va fer curt;
bevent, rient, jugant amb tu.
Juny, juliol i agost, un estiu ple de llargs petons...
I en els ports i les ciutats
buscàvem llocs per no oblidar
i cremar les nits ballant.
Amb grans somnis sota el braç
fugíem de la realitat
inventant nous ideals.
Les nits molt llargues
però l'estiu es va fer curt;
bevent, rient, jugant amb tu.
Juny, juliol i agost, un estiu ple de llargs petons...
Hi ha una casa prop d'un arbre vell, tant petita que hi cap tot el cel
amb finestres del color del temps i una porta dolça amb gust a mel.
Hi ha un jardí que guarda els teus secrets, un jardí de roses i clavells,
un jardí de bons i mals moments sota l'ombra d'aquell arbre vell.
I un dia en la claror, davant la casa amb gust d'amor
hi ha ànimes que s'han trobat pel món.
I una nit en la foscor, davant la casa amb gust de plors
hi ha ànimes que s'han trobat pel món.
Hi ha una cambra buida amb finestrons per omplir-la tu i jo, poc a poc,
i una taula plena de cançons que hem escrit viatjant al pas del sol.
Hi ha un sofà petit de color groc, on de ben segur hi cabrem tots dos.
Veurem l'arbre vell pel finestró i el jardí que creix ple de colors.
I al peu de l'arbre vell hi ha una fada que és feliç i canta versos que hem escrit.
I al jardí dels pensaments hi ha una flor de mil colors que som tu i jo.
La Laura s'ha assegut a l'estació
i s'ha adormit amb el bitllet entre les mans
llegint el diari que ha comprat.
La nit d'ahir es va allargar;
va ser un d'aquells genials sopars
on tothom beu i parla molt i arreglem el món.
I tot sembla senzill;
i el món es fa tant petit
que la Laura ha decidit marxar.
I amb les mans fa volar ocells,
fent ombres a les parets,
dibuixant tots els portals
que ha somiat trobar.
Deixa enrere el món d'abans,
les hores despistades a les classes de filologia
a la universitat.
Les nits al vell cafè del barri,
música que sona alta,
gent que et mira de reüll amb el got a la mà.
I tot sembla senzill:
I el món es fa tant petit
que la Laura ha decidit marxar.
I amb les mans...
Hi ha llum al portal i el vent fa ballar les espelmes que els nens han encès.
Hi ha llums de nadal i al carrer el fred glaça les passes de tota la gent.
Hi ha olors al portal i taules parades que esperen dinar de nadal.
Hi ha un home demanant menjar i els nens a les cases obrint els regals.
La nit s'esborra entre els llums de nadal,
els avets cobren vida a les llars
les olors ens desperten tants records vells
mentre els nens esperen la nit de reis.
Hi ha somnis trencats a les cases dels nens que avui no obriran cap regal.
Hi ha neu als portals, hi ha cançons que sonen alegres a la vora del foc.
Hi ha un dolç despertar i silencis que omplen les nits d'aquest gener glaçat.
hi ha un home que es troba sol, que sent els nens com canten cançons.
La nit s’esborra...
EL TEU VESTIT M'ENCANTA
El sol s'estavella al terrat de les cases i als patis de la ciutat.
Caminant pel carrer Nou he arribat fins al pont, m'he aturat a pensar.
Un senyor gran s'està dret, recolzat a la barana, mirant l'Onyar.
En els seus ulls hi he vist tota una vida, la meva d'aquí cinquanta anys.
He vist el pas del temps a les seves mans,
he vist els seus records en un pis no gaire gran.
Com cada nit s'abraçaven abans d'anar a dormir,
com es miraven en llevar-se cada matí,
com s'estimaven al pis del carrer Vern.
I encara ho segueixen fent.
Sona el xiulet del cafè que es va fent, la claror entra pels porticons.
Obren les velles finestres d'un pis on no sempre hi ha entrat el sol.
Agafa la tassa de sobre la taula i s'asseu, li tremolen les mans.
I mentre escolta a la ràdio notícies rondina: “El cafè no és prou llarg...”
He vist el pas del temps a la seva pell,
He vist els seus records en un pis que s'ha fet vell.
Com cada nit s'abraçaven...
Resseguint el teu perfil damunt del llit
un raig de sol il·lumina el teu vestit
damunt de la cadira,
en la nostra habitació,
perduts, en un vell hotel del nord.
Sumant moments, investigant si som reals,
prenent cafè i contemplant els cims nevats.
Resseguint la nit d'ahir amb els ulls tancats,
la foscor es va tornar un aliat
dels cossos que es fonien
sabent-se desitjats,
callant els detalls del seu passat.
Creant records, imaginant que es quedaran
notant al cos l'escalfor dels vells amants.
Ja no sé res, no sé d'on vinc ni sé allà on vaig
ja només sé que et miro i paro de pensar.
Aquest hivern s'ha fet molt llarg.
Sumant moments, investigant si som reals,
prenent cafè i contemplant els cims nevats.
Ja no sé res, no sé d'on vinc ni sé allà on vaig
ja només sé que et miro i paro de pensar.
Sobre la tele una foto de nens petits que riuen molt.
En els prestatges, figures fràgils que aguanten llibres plens de pols.
I les aranyes fan el seu curs, enteranyinant tots els racons.
Sobre la taula, piles d'engrunes i plats bruts amb mala olor.
I un dia qualsevol assegut en aquell sofà
un home es pregunta com ha arribat fins allà.
Sona un missatge, roda la cinta en un vell contestador.
La veu tremolosa ressona cansada pels racons de l'habitació.
I en tots els rellotges la mateixa hora, el batec del temps s'ha fos.
Cauen les fulles, ressonen les gotes suaus de la pluja de tardor.
I un dia qualsevol...
L'escenari buit a punt de ser vestit.
Els actors nerviosos escalfen la veu.
Olor d'històries d'un teatre antic
i les butaques velles de color vermell.
Al camerino 3 silenci absolut.
Hi ha una taula blanca plena de papers.
Una dona a punt de maquillar-se els ulls.
I el teló a fora espera impacient.
I a la plaça del teatre la cua es fa molt llarga,
la gent protesta i fa molt de fred.
I a la guixeta el senyor Ernest, que no dóna l'abast.
Avui l'han deixat sol, s'ha atabalat.
I quan arribi el moment,
s'oblidarà del món, del seu present,
viurà mil vides diferents,
serà qui sempre ha volgut ser.
Surt a escena amb el cor encongit,
amb la claror dels focus damunt la seva pell,
No sap bé si ell ha pogut ha venir
només sap que avui actuarà per ell.
I a la plaça del teatre la cua es fa molt llarga,
la gent protesta i fa molt de fred.
És desembre, el vent no para, la ciutat sembla cansada,
els dies ploren i algú sent que es fon.
I quan arribi el moment...
És desembre i sent el fred.
No té ganes de mullar-se,
avui no es banyarà.
Mira el mar. Mira el cel.
Si fa bo, potser demà.
Té tot el temps per perdre,
du la calma al cor,
cap pes a les espatlles
ni cap rastre de foscor.
“Vine”, em diu, “Seu una estona.
Eixuga't la sal. Ofeguem records nostàlgics,
que no ens puguin fer mal.”
No és de gaires paraules
però quan parla és molt clar.
Té una veu que t'envolta
i que no et deixa anar.
El noi de les sabates
taronges com la mel
és com un sol que escalfa
la fredor blava del cel.
“Vine”, em diu...
Puc viure dins una gran capsa.
Puc viure al desert més remot.
Puc viure sense aire, sense aigua.
Puc viure sense tenir un nom.
Puc pensar que vull una feina,
puc creure que no em cal el sol,
mirar cap avall quan camino
i obrir el paraigües quan plou.
Si em toques, em torno de seda.
Si em toques, em fas viatjar.
Em trenco com si fos de vidre,
però sento que tinc un demà.
No puc continuar amb la mentida,
no puc seguir sent de cartró.
M'has fet tenir ganes de viure:
m'arrisco a jugar de debò.
Podré caminar tot mirant enlaire,
sentint melodies de vells violins,
obrint els braços sota la tempesta
podré imaginar els colors de la nit.
Si em toques, em torno de seda...
A la terrassa del bar de la Neus
hi ha un ambient com mai.
Hi ha una parella a la taula del fons
que no es diuen res,
que nosaltres critiquem
i després fem igual que ells,
deixen anar els seus pensaments
somiant amors secrets.
A la primera taula el senyor Joan,
molt ben afaitat,
passa revista a tot el personal
prenent el seu tallat.
Una senyora que no perd el temps
li pica l'ullet,
i la Neus se'ls mira de reüll,
dissimuladament.
Que avui bevem, demà riurem,
que de cop la vida canvia i anem fent;
i quan plorem, no passa res,
que de cop la vida espanta i som valents.
Entre les taules d'aquest petit món,
a la barra d'un bar,
tants dies buits que no sap com omplir
i tot just és dimarts.
La Neus s'asseu i es recull els cabells,
no vol pensar en res.
I la vida se li va escapant,
dissimuladament.
Que avui bevem, demà riurem...
En un minúscul lloc, en un petit instant,
en un bocí de món, anem creant.
En un minúscul lloc, en un petit instant,
en un bocí de món, anem tirant.
Que avui bevem, demà riurem...
Imagino móns petits on trobar-te és un moment.
Sóc viatger dels teus sentits, sóc el feliç passatger.
Ballo danses dalt dels trens i et dibuixo cada nit,
faig parada al teu carrer, cullo flors dins el teu llit.
I en un moment de calma et miro i veig com rius.
I el teu vestit m'encanta, estàs genial.
Oh, oh, oh, estàs genial,
Oh, oh, oh, estàs genial.
Corro places i carrers perseguint el teu perfum
corro ràpid com el vent per poder mirar-te als ulls.
Aquest vespre, amb poca llum, sento a prop els teus cabells,
sento que aniré molt lluny, on la terra em toqui els peus.
I en un moment de calma, et miro i veig com rius.
I el teu vestit m'encanta estàs genial.
Oh, oh, oh, estàs genial,
Oh, oh, oh, estàs genial.
Avui s'ha despertat amb la camisa a l'inrevés,
mitjons de color verd i el barret a dins el llit.
S'ha aixecat a poc a poc i s'ha plantat prop del mirall.
Ha alçat els ulls i ha vist un home estrany.
Una dona trista observa des de la finestra del davant,
asseguda en un sofà, pendent de tot, pendent del món.
Mentre l'home obre l'armari i n'agafa uns pantalons
el matí pren el seu lloc a poc a poc.
I a fora, al carrer, tot canvia i va de pressa.
I a la plaça hi ha mercat i molta gent passeja.
I en un vell menjador hi ha una dona que observa.
I al pis del davant hi ha un home estrany.
Ara l'home agafa el diari i surt fora, al balcó.
S'asseu a la cadira i llegeix prenent el sol:
misèries dels polítics i polítics de misèria,
cinema i pilotes de futbol.
Però ara l'home que se'n cansa i aixeca la mirada
veu uns ulls a l'altra banda i una dona que fa un salt,
que s'aixeca del sofà i s'amaga rera els vidres.
L'home estrany se sent feliç per un instant.
I a fora, al carrer, tot canvia i va de pressa...
Fins al cim més alt s'havia enfilat la lluna
sobre l'aigua del riu, des de dalt i cap a l'est
la seva llum de plata vessava sobre els arbres
fent claror sobre els boscos i la nit.
Quan la Mary va estirar-se en el seu llit
va pensar en en Sandy, que era lluny, en alta mar,
quan de cop suau i greu, va sentir-se una veu:
“Oh, Mary, no ploris més per mi”.
Ella va aixecar el cap lentament del seu coixí,
preguntant en el buit de qui era aquella veu.
I veié el jove Sandy dret al seu davant,
tremolós, amb cara blanca i ulls cansats;
“Oh, dolça Mary, fred és el meu cos,
vaig morir ofegant-me en aigües plenes de por;
ara lluny, lluny de tu, descanso en la mort.
Oh, Mary, no ploris més per mi.
Dues nits de tempesta i tres llargs i foscos dies
vam lluitar contra el mar que ens volia engolir
vam intentar-ho tot per poder salvar la barca
però al final tot l'esforç va ser en va.
Quan l'horror més negre em va glaçar la sang
al meu cor només hi havia lloc pel teu record:
la tempesta ha passat i jo ja reposo.
“Oh, Mary, no ploris més per mi.”
Oh, Mary estimada, comença a preparar-te
ben aviat ens veurem a l'altre costat del mar
on l'amor és lliure de dubte i dolor
on tu i jo estarem junts per sempre més.”
El cant del gall va ressonar clar i fort
l'ombra va desaparèixer de l'habitació
però suaument, murmurant, l'esperit va dir a l'anar-se'n:
“Dolça Mary, no ploris més per mi”.